Quina història més bèstia, Minimoni!

Rocío Bonilla utilitza el seu popular personatge de la Mini Moni per fer una versió pròpia de la llegenda de Sant Jordi. Però, podem assegurar que Quina història més bèstia, Mini Moni! és una versió?

En el llibre, l’autora explica la llegenda tal com s’ha explicat sempre. De sobte, en certs moments del relat, atura la narració per fer alguns incisos i donar pas a la Mini Moni, que, al costat dels seus companys d’escola, tria la llegenda per representar-la a l’escenari a final de curs, i és en aquests incisos que ella i els seus companys reflexionen sobre el contingut de la llegenda: si calia matar el drac, si és necessari que un príncep salvi una princesa, si els dracs són dolents… i és per això que van a la biblioteca per investigar-ne l’origen, i al costat de la bibliotecària proclamen una mena d’al·legat reflexiu sobre els clàssics, l’època, el context en què es van crear i escriure i el respecte que els hauríem de mostrar…

Si bé el continent del llibre, el format i la presentació són impecables, no es pot dir el mateix de la proposta narrativa, que genera alguns dubtes. Bonilla explica la història tal qual ha estat sempre, i més que una versió com tantes n’arriben darrerament, l’obra que ens presenta es converteix en una reflexió al voltant del contingut dels clàssics i del tractament que en fem en l’actualitat. I això treu força, ritme i particularitat a la història narrativa que arriba al lector.
Un dels aspectes que grinyola és que en l’elenc de personatges de l’escola, i de companys de la Mini Moni, hi figura un drac —que apareix en altres històries de la sèrie— tranquil i bo, que en l’obra, i pel que s’observa a la il·lustració, acaba fent el paper de princesa. És una picada d’ullet simpàtica, però que descol·loca el lector perquè és una mica incoherent dins el grup de companys d’una classe que sembla sortida de la realitat.

Àlbum i altres relats il·lustratsLiteratura de tradicióLlibres que experimenten amb la imatge