Tan sols viure

Aquesta és la pretensió bàsica, que abasta matisos diferenciats d’assoliment, que motiva el trànsit i el consegüent testimoniatge de diversos joves migrants. Un trànsit sempre perillós, sovint traumàtic i que difícilment arriba a un final feliç.

Per referir-se als nens i nenes que busquen una vida millor, els mitjans de comunicació semblen haver apostat per la comoditat del terme mena (menor no acompanyat). Sota l’economia lingüística de l’acrònim potser hi ha també un procés de despersonalització. Els testimoniatges recollits pels autors, a cavall del reportatge i de la literatura realista, aposten pel contrari: són sincers, duríssims, i en última instància ajuden a posar cara i ulls a joves que ja viuen entre nosaltres. Tot i l’embolcall literari, sovint reeixit, d’aquestes experiències i l’afany de representativitat (és evident que «basades en fets reals»), l’interès del públic lector a qui van dirigides podria decaure a mesura que passen les pàgines. El format adoptat, que consisteix en relats curts, és poc habitual per a adolescents. Malgrat tot, no hi ha dubte que la lectura de Tan sols viure propiciarà el coneixement d’una realitat propera i el necessari debat sobre quin paper ens hi correspon com a societat d’acollida. L’efecte, des del nostre doble punt de vista de docent i de lector, creixeria exponencialment si s’aprofundís en qualsevol d’aquestes històries tot afegint-hi ficció versemblant.

Els autors, a la vista de la seva trajectòria i implicació personal i professional, deuen tenir testimoniatges a cabassos, i també un indubtable afany perquè tot plegat surti a la llum. Hi ha històries de les quals un voldria saber més, com per exemple «Vinc!», que aporta la visió femenina de la migració (i una última frase demolidora!). També donaria molt de joc la interpel·lació directa de «Sala d’actes».