Una poma

Àlbum de format quadrat, amb cantoneres arrodonides, que des de les guardes fins a la darrera pàgina exposa el cicle vital de la natura (altrament dit cadena tròfica) amb imatges resoltes en tintes planes de colors nets i purs, ben centrades i compostes, amb el reforç d’uns rodolins que van descabdellant el fil narratiu del qui fa què i per què.

Meritxell Duran és una reconeguda il·lustradora, escultora i activista cultural nascuda el 1964, i de menuda, si els seus pares o parents corrien món, potser va tenir ocasió de tenir entre les mans l’àlbum de Iela i Enzo Mari La mela e la farfalla, publicat a Milà el 1960. O més tard qui sap si va llegir alguna de les moltes reedicions i coedicions que s’han fet d’aquest títol, clàssic entre els clàssics, i pioner en la història universal dels àlbums sense mots. Perquè, inexorablement, el llibre de Meritxell Duran remet a l’obra dels Mari. És pràcticament igual, i ambdós títols comparteixen els mateixos objectius i la mateixa estètica a seixanta-quatre anys de distància!

El plus que aporta Una poma radica en el text, en lletra de pal, que és fet de quartetes rimades, dividides en dos versos a la pàgina esquerra i dos més a la dreta. Tot i així, a parer nostre, la rima s’hauria pogut repolir una mica més, perquè abusa dels diminutius acabats en «-eta» (amigueta, pometa, ganeta, caseta…) i els repeteix massa, malgrat que reconeixem que si el text es canta, es taral·leja o es recita en veu alta, es deixa que els oients l’endevinin, pot funcionar.

Ai las, els llibres també semblen formar part d’una cadena tròfica en què els uns es mengen als altres! Què hi farem… Nihil novum sub sole.