Papa, aquesta nit veurem la lluna?

El conegut inici de Tolstoi sobre l’homogeneïtat de les famílies felices resulta ideal per enfilar aquesta crítica. Fer-les universalment atractives és una fita només a l’abast dels grans escriptors, amb un perill evident que hi sobri sucre i hi falti interès. Tot i així, si hi afegeixes uns esquitxos d’astronomia i una il·lustració original, el conjunt pot ser de més bon passar, com és el cas que ens ocupa.

L’àlbum recrea la complicitat pare-filla durant l’observació del cel nocturn. La nena, amb la desbordant imaginació infantil que pot interpel·lar la mainada, atribueix a la Lluna capacitat d’interacció, de manera que el satèl·lit esdevé un personatge més. Aquesta personificació, amb la sorpresa final que implica, i l’equiparació de les fases lunars amb gestos d’afecte, són els elements més originals quant a la feina de l’autor.

El text, senzill i mancat de voluntat poètica però amb un esforç de concisió, transmet el diàleg pare-filla, amb aquesta segona com a narradora. Desconcerta que el títol es refereixi a l’acció de veure la Lluna i l’interior es qüestioni sobre la possibilitat de parlar-hi, quan hauria estat més atraient que a la coberta també aparegués l’oportunitat d’interacció.

La il·lustració de línies arrodonides de Montse Clotet es beneficia del format generós. En la pàgina mancada de blancs, el protagonisme és per al dibuix, els punts forts del qual són les textures i els cels estrellats que omplen fins i tot les guardes –amb el canvi a la guarda posterior que reforça el lleu toc humorístic del colofó. Cal esmentar també l’encertada imatge de coberta i el vernís que fa destacar els tres personatges.

Malgrat que alguns trobaran que hi sobra sucre i hi falta intensitat narrativa, l’àlbum podria connectar amb els lectors més petits en reconèixer-hi l’escena familiar i les fases lunars.