Miscel·lània

A quin territori fantàstic t’agradaria passar unes vacances i per què?

Com
que m’encanten
les velles històries de terror i els contes de fantasmes (els fantasmes
literaris, no els de carn i ossos, que són molt vulgars i, com deia el poeta,
tot n’és ple), aniria a passar una temporada a un indret com el poble de Sleepy
Hollow, per les rodalies del qual, segons afirmaven Washington Irving i la
creença popular, cavalcava el temible Genet Sense Cap a lloms del seu cavall
infernal, decapitant el personal a tort i a dret a la recerca d’una testa que
li escaigués… Fa un parell d’anys Tim Burton en féu una recreació
cinematogràfica que visualment -cosa rara- coincidia gairebé al cent per cent
amb la imatge que tinc dins el cap d’un lloc com aquest: entre l’Arcàdia
clàssica i els cercles mitjans de l’Infern dantesc… Això sí que serien unes
vacances!
 

 

Ponç Pons. Poeta
Les meves vacances ideals serien un viatge per les
Illes dels Mars del Sud que van veure Stevenson i London, passaria per L’illa
del tresor, m’aturaria a veure Robinson Crusoe, aniria a l’illa de Mompracem
per recórrer amb Sandokan les costes de Malàisia i descansaria uns quants dies
amb Calipso i les seves nimfes a l’illa d´Ogígia. Després aniria a veure
Tarzán, cercaria Les mines del Rei Salomó, m’endinsaria en la selva de Mowgli,
cavalcaria per les planures de Winnetou i els boscos del darrer mohicà.
Finalment, tornaria a l’illa de Menorca quan acabés l’estiu i tots els turistes
se n’haguessin anat per, feliç i satisfet, tractar d’escriure un llibre sobre
aquest viatge.
 

Irene
Bordoy. Il·lustradora
i
pintora
Potser el meu territori somiat no és un lloc de
conte, de literatura… és simplement una casa, damunt un monticle mallorquí,
enfront de la Cartoixa de Valldemossa, dels meus 6, 7, 8 anys…
La casa, la seva olor d’humitat que anava
desapareixent a mesura que les vacances d’aleshores -tres mesos!- avançaven.
Els coloms missatgers que el pare deixava anar en sortir de Palma i tornaven al
seu colomar mentre ell venia amb el seu cotxe -disset quilòmetres que en
aquells anys suposaven tot un viatge… Les esperàvem amb l’alegria de
veure-les arribar y la por que un milà n’hagués caçat alguna…
Les tardes de jocs solitaris, inventant utensilis
estranys, les pujades als arbres intentant no ser descoberta fent quelcom «impropi» d’una
nena…
Moments gravats en la meva memòria i que voldria
tornar a sentir amb aquella barreja de placidesa i intensitat, misteri, sons,
el cant d’un pagès trillant a l’era propera, acompanyat del ritme monòton de
les cigales.
Sí, voldria viure-ho de nou, encara que sóc
conscient que el seu atractiu no sols és el lloc, sinó la nostàlgia d’aquells
anys.
 

Antoni
Arca. Mestre
i dramaturg
De petit era un gran lector de moltes coses,
sobretot de còmics i de pel·lícules. El meu principal desig era tenir una doble
personalitat com la de Clark Kent/Superman i ser present el dia que el xoc
psicològic em caigués al damunt, i no haver-lo de descobrir de gran, com
passava en les meves amades pel·lícules d’Hitchcock.
Anys
després, quan
finalment vaig poder deixar l’horrorosa literatura juvenil italiana, feta
sobretot per infumables reduccions de clàssics immortals, em vaig llançar sobre
Salgari i, acte seguit, sobre Moravia, amb el qual vaig conviure trenta anys
-fins quan, el 2002 a Còrsega, m’han publicat una novel·la per a majors d’edat
poblada pels fantasmes narratius del meu amat Alberto.
De
fa temps, però,
i ara sobretot, visc dins les peces teatrals que amics i alumnes m’obliguen a
escriure, i de vacances me’n vaig a can Shakespeare, carrer Hamlet tocant
travessera Falstaff, a un pèl de plaça La tempestat.
 

Pere
Morey i Servera. Escriptor
i
somiatruites
El
país en el qual
voldria passar no tan sols unes vacances, sinó també tota la vida, és Pirena,
«el país que quasi fou», aquell que hauria constituït Pere… si hagués guanyat
la batalla de Muret, en lloc de perdre-la de l’estúpida manera que ho va fer:
es va passar la nit anterior de bauxa (i disbauxa) amb una noia, tal com ho conta
el seu fill Jaume I al Llibre dels Feyts. A l’hora d’anar per feina, és clar, no estava en condicions d’aixecar
la llança.
Però la Història
és massa seriosa per deixar que l’expliquin els historiadors, de manera que al
meu llibre La metgessa càtara m’he permès introduir un petit canvi, que deixa oberta la possibilitat
que arribés a existir la Confederació Transpirenaica, unió d’Occitània i la
Corona d’Aragó a la qual he donat el nom de la princesa que estimà Hèracles
(això qui ho conta és Mossèn Cinto).
En
aquesta Pirena hi ha, des de 1213, llibertat de cultes, la qual cosa fa
d’aquell país un
refugi per a tots els perseguits d’Europa: jueus, hugonots, Galileo, Giordano
Bruno… i un lloc d’estada per als musulmans: mercaders, artesans, científics,
metges, matemàtics… A més, es declararà neutral i sota la protecció de la
Santa Seu (a canvi d’una contribució anual per arreglar la teulada del Vaticà),
la qual cosa li permetrà dedicar a inversions profitoses les despeses militars.
Els seus fills més baralladissos tenen l’oportunitat de llogar-se a altres
països com a mercenaris, la qual cosa té el doble efecte d’aportar divises i de
millorar els nivells de convivència pacífica a Pirena.
La
Confederació
Helvètica aparegué 400 anys més tard, i si aquell país muntanyenc ha estat
possible, també ho hauria estat Pirena, amb els Pirineus com a espinada i
ciutadella.
Per
una altra
banda, durant quasi tot el segle XVIII Polònia no va ser més que «un estat
d’ànim», i ara existeix altra vegada. És per això que estic redactant la
història de Pirena des de 1213 fins als nostres dies; si som molts a desitjar
la seva realitat, per ventura algun dia farem que existeixi de debò. De moment,
jo ja hi visc… en una realitat paral·lela.

Descàrrega en pdf