Ekaterina

Lluís Prats (Terrassa, 1966) va fer el salt que li va permetre passar a ser conegut pel gran públic lector juvenil amb Hachiko, el gos que esperava (La Galera, 2014), la famosa història del gos japonès que espera a l’estació l’amo que mai tornarà, una obra de llarga trajectòria, construïda sobre un sòlid encofrat i traduïda a més d’una desena d’idiomes. Aquella novel·la va fer aflorar un dels autors de narrativa juvenil que més ha donat de si els darrers temps a la LIJ catalana, sempre amb un bon nivell de qualitat i un rigor extrem en la trama. I és que si alguna cosa treballa bé Prats és l’estructura sobre la qual s’assenten les seves històries, amb elements que semblen solts a mitja lectura però que acaben per encaixar, talment un rellotge, de forma significativa en el desenvolupament o l’escena final de la història.

I Ekaterina no podia ser menys. Prats ens presenta dos escenaris diferents: el barceloní de la petita Caterina, una nena de dotze anys que adora la dansa, i el de l’Ekaterina, àvia de la primera, que passa els darrers dies de la seva existència en una residència de gent gran a Sant Petersburg. Ambdós escenaris ens conten la història de dues vides sacrificades per la dansa, per una banda la de la petita Caterina, que tot just comença a veure’n les virtuts i els sacrificis que comporta, i per l’altra la de la seva àvia, reclosa a la residència i prostrada en una cadira de rodes, que pateix les conseqüències d’una vida de sacrifici i satisfaccions. Malgrat la distància, la llengua i el fet de no conèixer-se sembla que un fil invisible les ha unit sempre: l’estimació pel ballet.

Prat sap mesurar perfectament el ritme intern de l’obra, molt especialment al final, per donar-nos una bona pinzellada de la història de la Rússia del darrer segle amb la veu de l’àvia, tot i que la represa del contacte està mal justificada per un treball escolar de la neta que l’obliga a posar-se de nou en contacte amb l’àvia malgrat que feia dotze anys que mare i filla no es parlaven. Així reprenen les relacions per explicar-se tot allò que mai s’havien dit. Inicialment a la història li costa agafar ritme —esperem que els joves lectors perseverin—, però té un final de traca i mocador.

S’agraeix l’ús del canvi de tipografia segons el narrador —casa de la Caterina i les cartes de l’àvia—, que ajuda a diferenciar les dues veus narratives, però també hauria estat bé un petit glossari de terminologia del ballet o unes imatges explicatives dels plisés, tendus o battements per poder submergir-nos enterament en aquest món tan màgic ple de terminologia pròpia, desconeguda pels neòfits.