Zoo de paraules

Els animals d’aquest bestiari poètic de Ramon Besora no apareixen classificats per espècies, gèneres, ni famílies, sinó que mantenen entre si uns lligams més atzarosos, però també més evocadors: l’esquirol, per exemple, escolta «la veu dolça / del pit-roig»; la serp «diu, coqueta, al centpeus: / —Estreno vestit, no ho veus?»; la cadernera retrau a la granota el seu «rauc repetitiu», i el ratolí, a pesar de presumir de tenir «el nas més fi», cau en les grapes del gat. En «Ocells de paper?», la guineu, el cabirol, la fagina i altres mamífers fan a escola figures de paper que, sorprenentment, prenen vida en forma de perdiu, de verderol, d’oreneta… Sonja Wimmer ha sabut representar gràficament aquests vincles i crear-ne d’altres: la cuereta reposa sobre el deixant del vol de la mallerenga blava, i el reietó canta al mateix arbre en què la merla ha fet niu. L’artista aprofita també visualment les metàfores lingüístiques, com les branques del cérvol, l’escorpí «vell soldat», l’armadura de la tortuga o l’orquestra que amaga el pit del rossinyol. A més, en «L’ovella que volia saber de lletra», fa l’ullet al conte Els músics de Bremen, popularitzat pels Germans Grimm, referència que enllaça amb l’últim text, una rateta moderna que despatxa un pretendent quan aquest, mandrós, no vol agafar l’escombra. Un bon poemari il·lustrat que combina aquests jocs de paraules i d’imatges amb una tonalitat harmònica dels dos llenguatges –modulada amb precisió entre l’humor i la tendresa–, l’elegància dels dibuixos de Wimmer i la sonoritat dels versos de Besora.