Maleta Del bressol a la lluna

L’editorial Kalandraka acaba de treure un petit estoig de cartó amb nansa que conté cinc llibres de la col·lecció «Del bressol a la lluna», per celebrar els vint anys dels seus inicis.  Nascuda originàriament en castellà de la mà del mestre i poeta Antonio Rubio (Toledo, 1953), i amb les il·lustracions d’Óscar Villán (Valladolid, 1972), «De la cuna a la luna» s’ha convertit en un referent indiscutible de l’edició en la primera infància. M’atreviria a dir que hi ha un abans i un després de la publicació el 2005 del llibre Luna (Lluna), si tenim present la seva popularitat a biblioteques, escoles bressol i llibreries.

En la versió catalana d’aquesta petita maleta, que varia en l’edició castellana, gallega i basca, s’inclouen Lluna, Animals, Bebè, Cara i Flors. Un regal perfecte per a pares novells, sobretot pel que fa a Lluna, una obra sublim al meu entendre i peça clau del projecte.

Rubio, que defineix la col·lecció com un exercici poètic per educar l’ull i endolcir l’oïda, va treballar amb l’equip pedagògic de Kalandraka per definir molt bé quin objectiu perseguien i com havien de ser els primers llibres de poesia per llegir als nadons. Només tenint present com Rubio i l’editorial entenen la importància de la musicalitat del llenguatge en les primeres edats es pot entendre com és de sòlida la base a partir de la qual s’ha bastit «Del bressol a la lluna». Per Rubio, el primer cançoner dels 0 a 3 anys és un joc líric que passa pel propi cos. Dels 3 als 6 anys ja comença un segon cançoner que tindrà lloc a la plaça, amb gran presència de joc. I encara hi ha un tercer cançoner, dels 6 als 9 anys, que es troba en el mateix llenguatge: la lírica dels refranys, les endevinalles, la poesia…

Darrere d’una aparent senzillesa, l’autor va idear uns llibres que inicien l’itinerari lector dels infants partint del cançoner tradicional i apropiant-se alhora dels recursos del llenguatge poètic en majúscula: rima, ritme, enumeració, repetició, encadenaments, acumulació, ús de les onomatopeies, jocs fonètics, anàfores, el·lipsis i altres figures retòriques. I atenció, perquè Rubio els va imaginar en associació amb unes imatges, en una nova modalitat que va anomenar poegrames, fent referència a les il·lustracions d’Óscar Villar, sintètiques i clares, que en moltes ocasions venen a ser com pictogrames. La prova és que en la majoria dels casos no podem pensar aquests poemes per si sols, amb una il·lustració que simplement decora o acompanya. La imatge forma part de l’estructura, de l’esquelet narratiu, com un poema visual.

Dit això, cal matisar dues coses importants. Per una banda, com en tota sèrie, hi ha alguns dels llibres que són excel·lents i d’altres que, tot i estar bé, no són tan rodons. I sobretot, cal parlar de la traducció de les obres al català. Per a aquesta difícil tasca de traduir poegrames, l’editorial ha comptat des de l’inici amb la complicitat i l’expertesa indiscutible de Miquel Desclot, que, malgrat que en general ha adaptat de forma excel·lent les cantarelles i ritmes de Rubio al català, en algunes ocasions el resultat no aconsegueix transmetre l’ànima i la frescor dels versos originals.

Àlbum i altres relats il·lustratsPoesiaLlibres que experimenten amb el textLlibres que experimenten amb la imatgeLlibres que experimenten amb el ritme i l’estructura