Plomes blanques

De Manon Steffan Ros havíem llegit prèviament l’esplèndid i molt recomanable The Blue Book of Nebo, de gènere distòpic. A Plomes blanques, però, una anodina tasca escolar propicia que en Huw, un preadolescent orfe de mare, indagui en un episodi desconegut de la història familiar.

Som a la Gran Bretanya rural. El protagonista té un pare sovint abduït per les xarxes socials. Sort de l’àvia, però! L’estiu serà una època de grans descobertes: el valor autèntic de l’amistat, el compromís amb la família i les complexes relacions amb el món adult i les seves convencions. Però el dubte i la incertesa s’instal·len quan l’àvia confon en Huw amb el besoncle Johnny, pretesament mort durant la Segona Guerra Mundial. Per què? I aquesta pregunta sense resposta n’arrossega d’altres: per què no n’havia sentit a parlar fins aleshores? A què treu cap el silenci? I la cruel ironia que els primers compassos de la demència desenterrin un record dolorós. La novel·la tracta aquestes i altres qüestions amb exquisida sensibilitat, però mai amb sensibleria de telefilm de migdiada.

Les il·lustracions, detallistes, amables, amb personalitat, gens edulcorades, encaixen a la perfecció amb el to del text. Un text que ens sembla excel·lentment traduït, sense estridències i que vehicula sense fissures el discurs d’un nen que es qüestiona el món. Caldrà que incidim, per últim, en el simbolisme present arreu de les plomes del títol original (Feathers), que remet al film The Four Feathers (1939), de Zoltan Korda, pràcticament contemporani dels fets desvelats.

NarrativaRealisme