L’hivern que vam aprendre a volar

Aquest darrer estiu, l’editorial Animallibres celebrava que «La Formiga», la seva col·lecció més emblemàtica, arribava al número 100. A «La Formiga», hi podem trobar autors ja consagrats com Pep Albanell, Dolors Garcia Cornellà o bé Ricardo Alcántara, i d’altres que han emergit i s’han consolidat a partir d’aquesta col·lecció. És el cas d’Eulàlia Canal o de Laia Longan.

Laia Longan (Barcelona, 1979) ha publicat totes les seves novel·les a «La Formiga», alguna tan reconeguda com Jo que vaig dormir amb lleons (2014). La seva quarta novel·la, L’hivern que vam aprendre a volar, ha estat l’escollida per coronar aquest cim editorial. Longan situa l’acció en un poble d’una illa noruega ocupat pels alemanys durant la segona Guerra Mundial. Els protagonistes són dos joves: en Jakob, fill d’uns botiguers que té el desig de ser dibuixant, i l’Ava, filla d’un comandant anglès de l’exèrcit de l’aire i que resideix en un internat. Tots dos, després d’uns primers estira-i-arronses, es fan amics, i s’uneixen per aconseguir l’objectiu de l’Ava: construir un avió per anar a la recerca del seu pare.

Longan constata la seva evolució i demostra l’excel·lent narradora en què s’ha convertit, fent fàcil allò que sembla difícil, aconseguint que la història flueixi amb naturalitat i el lector se senti immers en el paisatge i avanci al costat dels protagonistes, en un marc històric molt novel·lat en la narrativa infantil i juvenil. L’obra s’arrodoneix amb les il·lustracions precises i delicades de Jordi Vila, que van de l’amplitud dels grans espais a la descripció del més petit detall, ideals per a una obra realista i de gènere històric.

L’únic però de la novel·la és la fràgil versemblança dels fets, especialment en la pugna entre els protagonistes i els invasors. En un indret poc poblat, els joves protagonistes avancen en els seus plans de construir un avió sense endur-se gaires esgarrapades per part del nombrós grup de soldats que controlen el poble.