La meva casa al bosc

Algú, potser l’autora, ens convida a casa seva des de la primera plana. Caldrà agafar el tren, l’autocar, travessar el poble i el pont, i vorejar rius i prats, per arribar, finalment, i havent desplegat un leporello d’una llargada considerable, a una casa on podrem entrar i descobrir-ne les cambres i els objectes que hi ha, tot girant, senzillament, el desplegable. L’espai exterior és a una cara del llibre i l’espai interior a l’altra. Però el més interessant d’aquesta obra, que podria funcionar perfectament sense text, és l’acuradíssima tasca gràfica de la il·lustradora, molt hàbil en l’execució dels plans i les figures, resseguides per un traç finíssim, i acolorides amb precisió.

Es tracta de proporcionar al lector o lectora quatre metres d’imatges encadenades que li desvetllaran un agut sentit de l’observació i de la descoberta. És cert que a les guardes del llibre les autores li proposen un joc d’endevinalles visuals del tipus «a veure si trobes on és la libèl·lula… el cullerot, etc.», però això només és un esquer per descobrir-hi molts més detalls i possibles jocs, ja que pel fet d’estar imprès en cartoné es pot arribar a fer una construcció recto-verso amb les seves pàgines, o a enriquir a fons el vocabulari domèstic i naturalista i qui sap quantes coses més.

El que no acabem d’entendre o saber és què ha motivat el canvi de títol respecte a l’original francès (Ma maison, és a dir, ‘Casa meva’) per un de força més llarg i descriptiu. Tant se val, el títol potser és el menys important d’aquest fresc magnífic.