L’Òscar i jo; L’Òscar i jo. Tot el que tenim

La literatura infantil sovint associa el conflicte a l’aventura, al misteri o al viatge. Maria Parr, en canvi, troba la matèria narrativa en els espais més quotidians: la família, els jocs, el paisatge conegut i les relacions que s’hi construeixen. En aquests dos volums dedicats als germans Ida i Òscar, és precisament aquesta quotidianitat la que sosté el relat.

Narrades des de la veu de l’Ida, les novel·les acompanyen els dos germans a través de petites escenes de la vida familiar: safaris fluvials sota el sol de primavera, refugis secrets, vacances, objectes perduts o mestres substituts inesperats. Episodis aparentment menors que, en mans de Parr, es converteixen en espais privilegiats des d’on parlar del dol, del creixement i de les relacions que ens sostenen. 

El vincle entre els dos germans és el veritable cor de les dues narracions. Parr construeix una relació profundament versemblant, feta de complicitats i discussions, d’admiració i d’esgotament, d’aquella barreja d’amor i conflicte que sovint defineix les relacions fraternals. La veu narradora de l’Ida hi contribueix decisivament: tot i que és ella qui ens explica la història, Parr desplaça sovint el focus cap a l’Òscar i la seva particular manera d’entendre tot allò que passa al seu voltant. 

Si el primer volum retrata una infantesa encara plenament arrelada al joc i a la descoberta del món, el segon acompanya els protagonistes en un nou moment vital. El dol per la mort del tiet Øyvind continua present i converteix l’ordre de lectura dels dos volums en un valor afegit més que no pas en una simple qüestió cronològica. Els personatges creixen i, amb ells, també creixen les preocupacions i els conflictes. Especialment en el cas de l’Ida, que es troba en aquell moment subtil en què la infantesa encara no s’ha acabat, però ja s’albiren els primers canvis.

Com ja passava a Tània Claravall, Cors de gofra o La Lena, en Trille i el mar, Parr escriu des d’una confiança absoluta en la capacitat dels infants per conviure amb la complexitat del món i per donar sentit a allò que els passa al voltant. També el paisatge hi té un paper fonamental: la natura, el clima i els espais oberts del món rural noruec no funcionen com un simple escenari, sinó que participen activament de la vida emocional dels personatges i de la manera com habiten el món. Llegint Parr, es fa difícil no pensar en Astrid Lindgren i en aquella manera d’entendre la infantesa com un espai de llibertat, complexitat i connexió profunda amb el territori.

Finalment, les delicades il·lustracions de Zuzanna Celej, tan suggeridores com evocadores, contribueixen a construir aquesta atmosfera de calma i intimitat familiar que acompanya tota la narració. I els lectors habituals de Maria Parr descobriran encara una petita recompensa afegida al segon volum: la inesperada i breu aparició d’una vella coneguda, la Tània Claravall, que confirma la sensació que tots els llibres de l’autora formen part d’un mateix univers literari.

Per tot això, no és estrany que L’Òscar i jo hagi estat una de les obres finalistes del 21è Premi Atrapallibres en la categoria de 10 anys.

Narrativa