La novena directriu

Tres astronautes es desperten a l’espai sense records immediats i, quan miren de tornar a la Terra, descobreixen que només dos caben a la càpsula d’emergència. L’ordinador de comandament els dona una ordre clara: cal cenyir-se a «la novena directriu», una norma que estableix que, en situacions extremes, la vida humana preval per sobre de les creacions artificials. D’aquesta manera tan impactant s’assabenten que un d’ells no és una persona, sinó una intel·ligència artificial (IA).

Aquest és el punt de partida de La novena directriu, el relat més llarg i el que dona títol a l’últim llibre de Jordi Sierra i Fabra. A banda de fer-nos pensar en les lleis de la robòtica d’Asimov, el volum recull tres relats distòpics ambientats en expedicions espacials extremes on els personatges s’han d’enfrontar a decisions imprevistes.

El millor del llibre és, sens dubte, la seva originalitat. Sierra i Fabra demostra una capacitat il·limitada per sorprendre’ns i connectar amb temes que toquen de prop els lectors joves. Ara bé, el conjunt resulta irregular. L’autor busca mantenir la tensió constantment, però passa de puntetes pels dilemes ètics que es deriven de les situacions que planteja, especialment en el segon i el tercer relats. A més, el fil conductor de la IA (que es reforça en un epíleg final) desapareix completament a la segona història, cosa que trenca la unitat de l’obra.

La sensació final és la d’estar davant d’un producte molt interessant, però al qual li falta cohesió i, fins i tot, un punt d’ànima. Una mica com passa amb la mateixa IA: fa molt bé la feina, però hi trobem a faltar l’alè humà.

NarrativaCiència-ficció