A la recerca de la flor milesclats daurada

La coberta i el títol d’aquesta primera obra del francès Benjamin Flouw ens donen molta informació del que trobarem a l’interior. Se’ns parla de recerca d’una flor i se’ns mostra un personatge tot passejant pel bosc. És en Guillot, un enamorat de les plantes que, tot i que passa el dia a casa fullejant llibres de botànica, no dubta a sortir cap a la muntanya quan descobreix al seu llibre una espècie no documentada. Ha d’aconseguir la flor milesclats daurada! 

L’inici i el final del llibre són dues escenes d’interior sobre fons blanc, d’en Guillot al sofà envoltat de testos amb plantes de tota mena. Però al cos del llibre, quan la natura envolta de ple el protagonista, la il·lustració omple les pàgines a sang i descobrim la muntanya en tota la seva immensitat.

Realment ens trobem amb un llibre força original per diversos motius. Per una banda, visualment sorprèn l’estil de Flouw, que juga amb unes figures geometritzades, angulars, amb textures i ombres que creen la sensació de volum. Els colors són apagats i aconsegueixen dotar el llibre de la calma i la pausa que demana la història.

Alhora, tot i ser un llibre de ficció, trobem algunes dobles pàgines documentals, amb il·lustracions, per exemple, de l’equip adequat per sortir d’excursió o de diferents arbres i flors propis de muntanya.  

Però potser el que més m’ha agradat del llibre és que, tot i que en Guillot interactua puntualment amb alguns personatges secundaris, es tracta d’una aventura molt íntima. En Guillot, mogut per interès científic o desig de possessió, s’embarca en una recerca personal, amb un objectiu concret. Però segurament a causa de la bellesa de tot allò que observa o la vivència del camí, quan arriba al final del trajecte, la seva mirada ha canviat.    

A A la recerca de la flor milesclats daurada no hi ha grans aventures ni conflictes externs. I tampoc hi ha públic ni aplaudiments per la gesta del protagonista. Alguns lectors pensaran que en Guillot ha vingut a parlar-nos de la importància de preservar la natura. Que segur que sí. Però a mi m’agrada pensar que també ha volgut recordar-nos que les lluites internes que vivim cada dia són personals i que és amb nosaltres mateixos amb qui hem de retre comptes.