Allà on els arbres canten

Allà on els arbres canten beu explícitament de la novel·la de cavalleries. Com a tal, té un component d’oralitat que la fa àvida de llegir (i, encara més, d’escoltar), amanit amb un ecologisme que fa pensar en Avatar. I fantasia a dojo. Però la història subjacent va molt més enllà: és la d’una superació personal. La Viana lluita contra l’adversitat portada pels bàrbars invasors, però també ha de créixer i superar el fet de ser dona en una època de ferro, una edat mitjana discrònica. La nena càndida esdevé heroïna seguint els passos canònics, i només assoleix el seny gràcies a l’amor. El format permet que els personatges apareguin extraordinàriament ben traçats. A destacar el d’en Llop i el del mateix Uri, veritable amor de la Viana, diferent en més d’un sentit de l’enamorat de la infància, l’acomodatici Robian. La història incorpora motius de la mitologia clàssica i de l’imaginari medieval, i això connecta subliminarment amb el lector (o oïdor?) per meravellar-lo. I per acabar de seduir-lo, tres o quatre tours de force. Indispensable.