Amaranta

L’Amaranta, anomenada així per un personatge de Cien años de soledad, és una noia que acaba de fer divuit anys. Tot i créixer en un entorn privilegiadíssim, té una gran consciència social. Hereva d’un imperi bancari, aspira a ser actriu, i a decidir el propi destí al marge de les imposicions familiars. Sap que està destinada a estudiar Econòmiques a Chicago i a emparellar-se amb un noi de bona família. No obstant això, prefereix la companyia d’un cambrer magrebí, que resultarà també un outsider de classe alta.

Malgrat la factura impecable, marca de la casa (com a mostra, la magnífica No preguntis qui sóc, premi Joaquim Ruyra 2013), no hi he sabut trobar prou tensió narrativa. Encara més: hi ha un parell d’elements que podrien haver donat molt de joc i capgirar la percepció del lector i que, al meu entendre, no es tracten prou a fons. D’una banda, el somni recurrent, tal vegada l’únic element que afegeix una mica d’intriga. De l’altra, la tragèdia de les preferents, per la qual la història passa d’esquitllentes. El que sí que hi hem trobat, i ens sap greu, són tòpics, com ara la bona relació entre avi i néta i la rebel·lia (sols aparent) d’una nena de casa bona. Llegim que la novel·la va guanyar el premi Jaén de narrativa juvenil el 2014, tot i que la informació no consta al llibre. Tampoc hi hem sabut trobar que es tracta, consegüentment, d’una traducció.