Ametlla

Tots els adolescents són diferents, però en Seon encara ho és més. Pateix alexitímia, és a dir, incapacitat manifesta per identificar i expressar les pròpies emocions (i, de retruc, d’entendre les dels altres). Aquesta anomalia té una arrel orgànica, una glàndula cerebral de la grandària del fruit sec del títol. Per a la mare soltera, el noi és una aposta arriscada. Per a l’àvia, un monstre, però un monstre adorable.

Com en una tragèdia grega on l’infortuni sembla orquestrat des de sempre, en Seon es queda totalment sol (ja n’estava a l’escola, on era el «rar») la nit gèlida en què un pertorbat agredeix greument la mare i l’àvia només perquè havia decidit, abans de suïcidar-se, segar la vida de tothom amb qui es topés somrient. I tot s’esdevé sota la mirada impertèrrita i passiva del jove. Ajudat per dos adults d’àmbits diferents que irrompen en la seva vida, no serà fins que conegui en Gon, un inadaptat incontrolat ple de ràbia i alhora fràgil, que en Seon comença a experimentar canvis en la seva vida.

La història, duríssima, i alhora explicada per la veu objectivament desapassionada de qui no coneix passions, ens parla de llaços (de sang, afectius) però sobretot de la possibilitat de redempció. El protagonista arriba a patir, i això paradoxalment propicia la seva salvació i que ens en faci partícips. Un llibre bell, impactant, que es llegeix, malgrat la seva càrrega tràgica, sense estridències i també sense alè. El mèrit és de la credibilitat de la veu que narra i també de la feina sense fissures de la traductora, que ens convenç que tot plegat s’esdevé aquí a la vora i no pas a Corea del Sud.