Amics monstruosos

Els pares de la Sandra no són uns pares professionals. Són molt joves, i sovint té més sentit comú i més capacitat organitzativa la filla que ells, cosa que ens fa pensar en Konrad, el nen que va sortir d’una llauna de conserves. L’àvia i la Sandra s’avenen molt, però l’àvia voldria que el seu fill fos d’una altra manera i que tots fessin una altra vida. L’únic triomf de l’àvia és que la Sandra vagi a una escola com cal, i no a la de prop de casa, vella i atrotinada. Ella no ho veu igual: l’escola del barri és a tocar de la placeta on juguen els nens de qui li agradaria ser amiga.

A l’escola se sent diferent. No hi té amics, l’Aina i la Bet són insuportables, es distreu del que passa a classe… sort d’en Martí, amb ell sí que s’ho passa bé. I és que ella és tímida, molt tímida, i poruga, molt poruga. Seran els amics monstruosos –un gos zombi, un gat mòmia, una tortuga Frankenstein i unes periquites fantasmes– els que l’ajudaran a veure-hi clar, malgrat la son que li fan passar.

La història està escrita en primera persona, i això li dóna vivacitat i realitat. Els pensaments i comentaris de la Sandra se’ns fan molt autèntics, amb un bon equilibri entre realitat i pulcritud lingüística. Hi trobem també ben reflectides formes de vida diferents en barris diferents, amb detalls molt il·lustratius. Els infants s’ho passaran bé, perquè és un llibre divertit i lleuger, amb una sintaxi impecable; hi veuran una nena que es preocupa pel que passa a casa, i una família improvisada que es baralla però s’estima i vol tirar endavant.