Aquesta senzilla paraula

En començar a llegir aquesta novel·la, podem tenir la sensació que l’espai on es desenvolupa la trama principal, la Biblioteca de les Cartes, té algun paral·lelisme amb altres espais literaris, com ara el Cementiri dels llibres oblidats, de Ruiz Zafón, o la Biblioteca dels llibres rebutjats, de David Foenkinos. Però més enllà de la coincidència de ser un lloc on es respira un amor incondicional pels llibres, aquesta biblioteca és un racó d’una llibreria on els lectors deixen missatges a altres lectors, coneguts o no, enmig de les pàgines dels llibres que més els agraden.

Aquest és el punt de partida de la primera obra traduïda al català d’aquesta autora australiana. Es tracta d’una història que encaixa perfectament dins dels paràmetres de la novel·la romàntica adreçada a joves, en la línia de No està escrit a les estrelles de John Green o d’altres títols de la mateixa col·lecció «Fanbooks». És evident que no és gaire original parlar d’una relació d’amistat que trontolla en el moment en què una noia descobreix que està enamorada del que ha estat el seu confident des que eren petits, però al marge d’alguns tòpics propis del gènere i d’un inici lent, la història va guanyant en ritme a mesura que avança i té alguns aspectes que la diferencien i la fan interessant. El més rellevant és la referència constant a llibres que llegeixen els personatges. Tant la tria que se’n fa com l’aproximació a la seva anàlisi converteixen aquesta novel·la en recomanable per a joves lectors, ja que pot ser un bon punt de partida per a noves lectures, moltes d’elles molt més aprofundides.