Beetle, aprenent de bruixa

La Beetle ha viscut a Allows tota la vida, i ara està aprenent bruixeria amb la seva àvia, una sàvia bruixa follet amb qui conviu. Qui va marxar de la ciutat va ser la Kat, la seva millor amiga, per anar a estudiar a una prestigiosa escola de màgia amb què la Beetle també somiava però no es podia permetre. De fet, la Kat torna a la ciutat per fer les pràctiques amb la seva tieta, la malvada Marla Hollowbone, una bruixa amb moltíssim poder. Les dues famílies es veuran enfrontades pel centre comercial de la ciutat: la família Hollowbone vol destruir-lo per recuperar el turó que els havia pertanyut generacions abans, però allà hi viu una gran amistat de la Beetle, el fantasma Blubi, que no pot marxar d’allà per culpa d’un encanteri.

Amb aquesta trama al més pur estil «friends to enemies to lovers», Aliza Layne fa el seu debut en novel·la gràfica, que continuarà amb la segona i tercera parts de la trilogia ben aviat. Si bé la trama no és especialment original i se serveix d’alguns temes recurrents en LIJ, el punt fort de Layne és la caracterització dels personatges i el plànol visual. Layne juga amb la forma i el muntatge de les vinyetes (sense cartutxos, perquè els diàlegs siguin el centre d’atenció), així com amb el color —també caldria felicitar les coloristes Kristen Acampora i Natalie Riess—, que balla en una paleta de colors saturats (blau, taronja, rosa i lila).

L’edició catalana, però, fa perdre una mica aquesta bona feina. S’hi troben errors ortogràfics i de puntuació (per exemple, «pássa-t’ho», «mua» o «centre commercial»), i la traducció fa figa perquè s’enganxa massa a l’original anglès. Per començar, perquè tradueix de manera literal els verbs en infinitiu i nominalitzats, així com els adjectius, que apareixen com a text incrustat dins la vinyeta descrivint una acció, quan la tradició en català —i, de fet, en tots els països de llengües romàniques— és fer servir onomatopeies, però també perquè es deixen sense traduir la majoria d’aptònims (és a dir, els antropònims que mantenen una relació semàntica amb alguna característica del personatge al qual fan referència). Per exemple, el cognom de la família Hollowbone vol dir, literalment, ‘os buit’, i aquests personatges són, efectivament, esquelets vivents.