Ben al fons del fons del mar

Marc Artigau és conegut sobretot en el món del teatre, per la seva tasca com a escriptor però també com a director, i ha fet força incursions en el territori de la novel·la i en el de la literatura infantil i juvenil. En aquest darrer vessant, ja havia publicat Els perseguidors de paraules, que també va convertir en peça teatral.

Ara, torna amb Ben al fons del fons del mar, una aventura fantàstica en la qual hi ha una música que ve d’alta mar que pica la curiositat de la Lina, la nena protagonista, que, amb la companyia d’un robot, el seu avi i una gavina que troben pel camí, s’endinsarà en una aventura que la portarà a les profunditats del mar per descobrir d’on surt la tonada misteriosa.

La història que explica és lineal, clara, correcta, sense capes, amb unes il·lustracions de Kim Amate i un disseny ben atractius, que converteixen el llibre en ideal per a un ampli ventall d’infants lectors. El narrador omniscient és ben particular: Posidó, el déu del mar i les profunditats, que actua com a tal, amb un to alliçonador envers els humans que a estones és un pèl molest i excessiu.

La llàstima, però, és que hi ha alguns elements que llasten el conjunt, com ara algun error gramatical —en referència a les sirenes, a la pàgina 81 hi ha la frase següent: «Però dubto que mai hàgiu tingut una al davant»—, però, sobretot, que tenen a veure amb la coherència de la història fantàstica, com ara el fet que en un no-res arreglen un submarí que troben avariat en una illa; que, un cop submergits, el submarí es torna a avariar, i el robot en surt per arreglar-lo. I jo em pregunto: es pot obrir un submarí a les profunditats marines sense que hi entri aigua i n’ofegui els ocupants, en aquest cas la Lina? Una altra incongruència és que, un cop arriben a destí, la Lina es pot bellugar amb tranquil·litat pel fons marí si va en companyia d’una tal Greta, però hi ha un moment de lluita que succeeix lluny del destí i de la Greta on la Lina es mou com peix a l’aigua sense cap mena d’assistència fantàstica ni mecànica. Més endavant, encara, també hi ha un fragment que diu: «l’avi seguiria pensant […] quan cada vespre arribés a casa després de treballar», tot i que abans en cap moment s’ha dit que l’avi tingui una feina, més aviat s’intueix que exerceix d’avi.

I n’hi ha alguna altra que, pas a pas, va minant la confiança d’un lector que avança per un terra que tot i ser fantàstic, i en aquest cas líquid, hauria de tenir uns fonaments sòlids i creïbles.

Narrativa