Bon dia! Poemes de bon matí

Amb taques de rojos, taronges i grocs, sobretot, però també amb alguna franja de blau grisenc que pot ser cel o mar, segons els casos, i figures en un traç negre gruixut, Mercè Galí ha il·lustrat els versos juganers de Salvador Comelles, que ara saluden el dia com fa un parell d’anys l’acomiadaven a Bona nit. Poemes per a l’hora d’anar a dormir. El dibuix d’un xiquet i un animaló mirant cap amunt, cap a una estampa de cel rogenc, és la interpretació plàstica del poema «Bon dia, Sol!» –un dels més redons–, en què l’escriptor juga amb metàfores infantils de l’astre: un fruit roig, un ou ferrat, un dineret o un botó… L’artista ha triat precisament aquest últim element per a representar el cos celeste, establint així un vincle harmònic amb el text: el to naïf d’imatges plàstiques i literàries.

El volum s’estructura en dotze seqüències a doble pàgina que avancen des de la idea que «A la nit soc jo sol, / quan tot queda a les fosques»; travessen els somnis –o els malsons– de l’astronauta, el mag, el pirata i el músic, i reben el dia amb les bestioles que ja es mouen: «Obro els ulls. / És de dia. / Prop del riu / hi ha un blauet / que refila». Després, els poemes parlen dels gestos matiners d’aquests quatre personatges: en obrir els ulls, el mag té la capacitat de canviar allò que no li agrada i, en la sèrie «Quin temps fa», el músic juga amb els sentits de «si fa sol». Altres motius són la roba, l’esmorzar i «Què hi porto, a la motxilla?»: potser el llibre hauria d’haver acabat en alt amb aquesta tirallonga emocionant d’objectes i coses immaterials –«un acudit per explicar» o «una pila de somriures»– i no amb els últims textos de «Cap a l’escola», que, menys sòlids, no causen l’efecte de tancament i deixen una sensació de final abrupte.