Camí de casa meva

Camí de casa meva parla d’una casa que ja no existeix, de l’enyor que ret homenatge a la felicitat viscuda, a allò més fràgil, fugisser i important que arrabassa la guerra: la pròpia vida, que sempre es refà al voltant dels supervivents, sense tornar a ser la mateixa.

Ana Tortosa escriu: 

«Mai més aquell arbre,

ni el niu d’ocells.

La nostra set 

no l’apagarà mai la mateixa font.»

Esperanza León pinta nius de criatures i silencis; també una filera d’homes, les mans a l’esquena, el cap cot enfront del destí més advers, i, a l’última doble pàgina, ofereix dues citacions esperançades: la de l’humaníssim cap del Perro semihundido de Goya i la del final del poema «El tren de los heridos», de Miguel Hernández.

N’hi ha prou amb un poema per bastir un àlbum si s’acompanya, per exemple, d’una dicció pictòrica que sàpiga evocar continguts amb imatges i d’una bona edició. Qui escriu àlbums treballa llavors com qui fa lletres de cançons i cerca qui les acabi d’escriure amb música i qui les gravi i difongui. Thule ens ofereix una nova edició d’aquesta obra en un format atractiu. Alguns fragments de les il·lustracions, però, semblen mancats de definició, i el paper, massa brillant, no afavoreix la lectura del conjunt. El que és difícil és aconseguir que el resultat de la fórmula sigui rodó.