Cent vegades jo

El tema de l’excés de tasques que fan els infants contemporanis ja va ser tractat fa anys per l’autor britànic Tony Ross en aquella memorable història anomenada Hipersúper Jezabel (SM, 1990). Més ençà, Peter H. Reynolds va inventar diversos dobles d’en Leos per poder arribar a tot arreu. El tema també s’ha treballat a les nostres terres, per exemple amb Ep, no badis!, una obra de Teresa Porcella i Cristina Losantos, editada per Combel (2017), per a primers lectors. Ei, i no hi ha edats en l’abús laboral, i si no feu passada per Corre, Maria, afanya’t!, de Bodecker (Lumen, 2001), un títol amb un dels finals més memorables de la història. I aquí és on hi ha la pedra de la sabata del llibre de Joan Antoni Martín Piñol (Barcelona, 1979) Cent vegades jo, que poc afegeix a la LIJ, ja que tant la temàtica com la manera en què està tractada ja s’ha afrontat abans en diverses ocasions.

Tot comença quan la Natàlia, la nena perfecta –com la Jezabel–, aconsegueix cent rèpliques d’ella mateixa, mercès a un joc de miralls d’un misteriós circ, perquè l’ajudin a sortir de la pila de feines en què està enterrada. A partir d’aquí comencen els problemes, ja que les seves rèpliques també estan forjades amb el caràcter fort i decidit de la Natàlia. I els conflictes s’intueixen, més que esdevenen. 

Martín Piñol ens ofereix una història en què hi ha més d’inici i desenllaç que no pas de nus, ja que, un cop presentat el problema de les cent rèpliques, és a dir, un cop llançat el conflicte, l’autor ens el mata ràpidament sense aprofitar els jocs d’embolics que en podrien resultar, malentesos de tota mena que de ben segur tots ens podem imaginar –us podeu imaginar què passaria amb cent rèpliques de vosaltres mateixos voltant pel món? 

Les il·lustracions, de Marta Garatea, són més descriptives que interpretatives, i il·luminen el text amb dinamisme però sense anar més enllà d’allò que s’explica amb paraules. Sorprèn, a més, la diferència d’estils entre la cara de la protagonista i la dels seus avis. 

Una lectura de narrativa infantil que compleix allò que se li demana sense estridències ni singularitats.