Ciutat de vampirs 1. El club de les ombres

De Martín Piñol en coneixíem llibres tan plens de frescor com ara Pizzaboy i Superbaguet (aquest últim, mereixedor del premi Vicent Silvestre de literatura infantil). El present volum, el primer d’una trilogia anomenada Ciutat de vampirs, es diu El club de les ombres, i la primera cosa que ens en crida l’atenció és que estigui ambientat a Barcelona. No cal aprofundir aquí i ara en la necessitat de crear també cultura de consum en la nostra llengua, tot i que és d’agrair que els vampirs parlin català.

La protagonista, que simbòlicament i curiosament es diu Sol, vol posar llum a la foscor en relació amb un tema que la preocupa, més enllà de treure bona nota en el treball de recerca (i d’estar a prop del seu crush): ¿què hi ha de real en la llegenda de l’anomenada Vampira de Barcelona? L’exigència acadèmica acaba convertint-se en obsessió, i aquesta obsessió desemboca en la sempiterna lluita del bé contra el mal.

Els personatges, començant per la mateixa Sol i els seus acòlits, estan ben delineats i defugen estereotips: la protagonista pot repartir algun mastegot, si cal. Un altre aspecte que crida l’atenció és que el text ens arribi en diversos formats «analògics» i «digitals», començant per un correu de l’autor a l’editora (actualització ocurrent del tòpic del manuscrit trobat), passant per converses de whatsapp, missatges de veu, vídeos de YouTube, quaderns moleskine, tuits, entrevistes (reals?), retalls de diari ficticis…

Tot plegat ressalta el dinamisme de l’acció fins a deixar el lector sense alè… i a l’espera (parlem en termes serièfils), de la segona i de la tercera temporades. Amb el doble perill que suposa que els dolents siguin tan a la vora i que el lector es ventili els tres lliuraments en sengles tacades. To be continued…