Clara i les ombres

Que les pors sovint adquireixen forma de monstres no és patrimoni exclusiu dels contes per a primers lectors. Patrick Ness ja ho va demostrar en la fantàstica novel·la Un monstre em ve a veure. I ara ho tornem a visualitzar al còmic Clara i les ombres de l’escriptor italià Andrea Fontana i la il·lustradora Claudia Petrazzi, que, pel que expliquen, és la seva primera incursió en el gènere.

La Clara és una noia que, amb el seu pare, es trasllada a viure en un poble de muntanya. La Clara arrossega una motxilla carregada d’una colla de problemes: la mare els ha abandonat, ella pateix atacs epilèptics i no ha estat ben rebuda pels companys del nou institut. Les ombres monstruoses, que representen les seves pors, cada dia són més grosses i més ferotges. Per sort, i de mica en mica, trobarà una colla d’amics, cadascun amb les seves ombres i la seva història, que li donaran eines per enfrontar-se amb els seus conflictes interns.

L’estructura i el desenvolupament de la història són correctes, amb un plantejament formal on la imatge narra la història a la perfecció, amb el suport just i necessari d’un text força sintètic. També és atractiva. Obre diverses vies de conflicte, les desenvolupa amb destresa, a través d’uns personatges ben definits, encara que un pèl estereotipats i políticament massa correctes, i les tanca amb precisió. El missatge que els autors volen transmetre és clar, massa clar: de pors en tenim tots i plegats som més forts, davant les mateixes. És aquest l’element on grinyola la proposta. En la història, de tant en tant, es fan incisos on parla una mena de consciència que mostra la idea que es vol comunicar. Si figurés com un element més integrat en la història, aquesta guanyaria gruix literari i lliscaria millor en tots els seus trams.