Contes per estimar

Hi ha editorials que són difícils de classificar per un crític, especialment aquelles que tenen un catàleg divers on es mesclen títols de factoria i gènere molt variats. Una d’aquestes és l’editorial Mediterrània, amb seu a Sant Feliu de Llobregat. Aquesta vegada Mediterrània edita el darrer títol que neix de la col·laboració entre l’editorial i la Fundació Antigues Caixes Catalanes a partir dels contes del darrer Concurs BBVA de Dibuix Escolar, creat l’any 1982.

A Contes per estimar es recullen «Quatre històries per aprendre a cuidar, compartir i viure», com diu el subtítol, uns objectius molt ambiciosos per a quatre contes curts.

No deixa de ser simptomàtic, però, que títol i subtítol deixin clars uns objectius més propis de la catequesi que no pas de la literatura infantil. Potser algun dia ens haurem de plantejar si aquests llibres que tenen tota la cara de ser destinats a petits lectors són pensats més per acontentar adults adoctrinadors, adults que desitgen que la lectura es converteixi en un espai propi de doctrines «xupiguais» —el que abans es coneixien com a kumbaiàs— i no pas potenciar el gust per llegir dels seus infants.

Són llibres medicina, com bé els batejava la doctora Cristina Correro? Probablement sí, però medicina no per a infants sinó per a mediadors adults. Són píndoles educatives i no literàries que, preses amb mesura, deixen satisfets els progenitors entestats en ser eficients i productius en el temps destinat a compartir l’hora del conte amb els fills, més enllà del simple i bonic espai de passar una bona estona a l’entorn dels contes. Són contes «per treballar…», contes didàctics dels quals molts progenitors van a la recerca i captura perquè els treguin de la fatigosa tasca d’educar.

Literàriament els contes d’aquest volum pequen de manca de conflicte, és a dir, que no hi passa res. Són, com també explica el mateix fullet promocional de l’editorial, «il·lustracions dolces» i textos que passen pels nostres ulls com aigua destil·lada: en podem beure tanta com ens plagui però no deixa cap mena de pòsit.

Respecte a la temàtica, potser fora bo que ens preguntéssim si un infant de sis o set anys, lectors als quals va dirigit el llibre, pot entendre metàfores com «a diferència dels vitralls, nosaltres portem la llum incorporada a dins i no ens cal el sol per brillar». És molt probable que si féssim aquesta reflexió a molts adults els fos difícil respondre. Per què ens entestem a transportar el convuls món adult a l’infant? Si us plau, que algun psicopedagog alliçoni els escriptors amb ínfules de psicòleg infantil perquè no errin el tret.