Crònica d’estiu

Les vacances d’estiu són habituals en la narrativa per a infants i joves. Crònica d’estiu no parteix, però, de la sabuda fórmula que defineix el gènere: colla d’amics que queden per passar les vacances, fer un viatge, etc. El relat, i aquí està la gràcia, tot i que presenta aquesta fórmula ho fa en singular a través de la història de la Patrícia, que vol trobar el secret de les fades (ella va per lliure però és l’excusa per introduir les noves tecnologies dins el relat); la Yiyang, que per amortitzar unes vacances a Cotlliure decideix fer una immersió cultural al poble; el Daniel; el Gerard; l’Ahmed i la Mari (la darrera d’incorporar-se al grup i la que proporcionarà el tema de l’aventura). El conjunt, però, esdevé excessiu per la quantitat de temes que enceta i perquè la interrelació entre els personatges no és fàcil de seguir, potser perquè l’autor ha prioritzat de manera excel·lent la descripció de fets històrics, paisatges, art…, però es troba a faltar densitat en els personatges, més enllà dels temors que suscita l’aventura. Unes descripcions que de ben segur també haurien interessat als lectors.
A Crònica d’estiu destaca el canvi de registre del seu autor, de qui coneixíem la seva vessant humorística en Una família amb D (Tándem. 2004) i Una acampada embolicada (Bullent. 2003).