Cròniques de l’Olimp: Dànae i Perseu

Aquest és el quart llibre de temàtica mitològica que Anna Ballester escriu per a la col·lecció «Micalet Teatre» de l’editorial Bromera, després de Maleïda poma! (2010), Per sis granets de magrana! (2017) i Implacable Zeus (2021), destinats a infants i joves a partir de 12 anys.

En les crítiques publicades en aquest espai sobre el primer i el tercer títol de la sèrie se celebra l’aposta pel teatre infantil —una tipologia que escasseja a les lleixes de les llibreries i que potser ja és hora de realçar— i la recuperació de la cultura grega mediada amb lucidesa i amb una bona tria d’escenes que permetin fer-se una idea resumida però encertada del mite original. A més a més, l’autora complementa la seva adaptació amb propostes escèniques obertes i engrescadores que són d’agrair perquè parteixen de la realitat del dia a dia a les aules, proven d’arribar a contextos diversos i impulsen a prendre la iniciativa i a la participació activa.

No podria estar més d’acord amb tot plegat, i és de recalcar la facilitat amb què Ballester redacta els successos en només quatre actes: el primer presenta els personatges, el segon se centra en l’acció a Argos, el tercer remet als esdeveniments a Sèrifos i el quart ens mostra el final. L’estructura no pot ser més clara i eficaç, i el resultat és interessant i fàcil de seguir.

Sense ànims de contradir les bonances d’aquestes Cròniques de l’Olimp, crec que, com a crítica, és interessant donar cabuda a algunes qüestions que durant la lectura se’m presenten pel que fa a la manera en què ens plantegem l’adaptació de textos. Per exemple, l’editorial inclou una introducció que presenta l’autora i la col·lecció, i es llança a fer una interpretació concreta i didàctica de l’episodi que es relatarà tot seguit. Si el que volem és que els joves puguin recuperar i experimentar en la seva pròpia pell una narració tan simbòlica com la que es presenta, quin és el motiu que ens catapulta a donar-los mastegada una interpretació prematura? Així, no estem aniquilant la curiositat d’extreure conclusions pròpies i donant un missatge de desconfiança envers les capacitats dels joves per fer-ho? Funcionaria millor com a epíleg després de deixar-los espai per gaudir de l’experiència per si sola? Per què la posada en escena busca amplitud en la realització i creativitat en les propostes de reescriptura, però els significats semblen incrustar-se?

Tant en la introducció com en el primer acte, l’actualització dels temes, afegint correlacions modernes i deixant caure aquí i allà missatges moralistes de to amistós però alliçonador, no està exempta d’un infantilisme que, a parer meu, pot crear tot l’efecte contrari en els joves d’aquesta franja d’edat, cansats de trobar discursos d’aquest caire fins sota les pedres.

TeatreLiteratura de tradició