Darrere el pèndol

Tot i ser una novel·la de colla d’institut (la franja d’edat recomanada, 9 anys, és clarament inferior a l’adequada), Darrere el pèndol traspassa els tòpics. En primer lloc, per la creació d’uns caràcters, els matisos dels quals el lector descobreix a mesura que va llegint. Després per l’estil acurat, sense concessions a la vulgaritat, que sovint es confon amb l’espontaneïtat. Finalment, perquè l’argument va més enllà de les típiques relacions pseudoamoroses dels adolescents, i tracta de la recuperació del patrimoni natural i cultural (amb al·lusions a l’ecologia i el feminisme). Un cert toc d’intriga n’accentua l’interès. Sembla una novel·la coral, però Enrich no pot dissimular la seva preferència per l’Elena, la noia discreta i lletraferida, l’afició de la qual per la lectura i l’escriptura li serveix per reivindicar la literatura. Ho fa també a través del personatge de la professora (alter-ego de l’autora?), amb un nom que pot ser un homenatge a dues escriptores catalanes, encara no prou reconegudes: Dolors Monserdà (1845-1919) i Carme Monturiol (1893-1966).
Les il·lustracions, de traç meticulós i detallistes en l’ambientació, recorden l’estil del dibuixant homònim dels còmics de Bruguera, del qual aquest Casanovas sembla hereu.