De viva veu

En Lucio ha abandonat desencantat els estudis i ha començat a treballar per aportar recursos a l’economia familiar, perquè viu amb la seva mare. Quan es queda a l’atur, havent desconnectat dels amics de l’institut i de la feina, no li queden gaires alternatives per passar el temps. Un gest impensat i immotivat li canviarà literalment la vida: es posa a llegir en veu alta Moby Dick, de Hermann Melville, en una biblioteca. I ho fa tan bé (ja ho deia la seva profe de Llengua) que comença a col·laborar, una mica a contracor, amb una associació de voluntaris que llegeixen a domicili. Tracta amb gent gran, amb malalts, amb discapacitats… i l’esforç per fer alguna cosa a canvi de no res li omplirà la vida de sentit.

Un llibre de capítols brevíssims, el títol del qual ja és tota una declaració de principis, i que transmet amor per la literatura: de fet, la mateixa tria que en Lucio fa per als seus «pacients» és una mena d’antologia motivada i motivadora. De viva veu també és un recordatori que, en tant que recurs primigeni, la lectura en veu alta teixeix connexions entre qui interpreta els signes escrits i qui els escolta. És ben significatiu, per altra banda, que, a l’època dels efectes especials hiperrealistes i de la IA (?) que genera impossibles, ens segueixi fascinant l’espectacle més minimalista que es pugui concebre: algú (A) que interpreta un text (B) d’algú altre (C) perquè el visqui una tercera persona (D).

Ja ho sospitàvem abans, però després de llegir (silenciosament) De viva veu (perdoneu l’oxímoron involuntari) ens refermem en la tesi que la paraula escrita és el vehicle per conduir-nos, tal com li passa a en Lucio, a viure altres vides.

NarrativaRealisme