Diari d’una sirena

Després d’Ottolina i Ada Goth, Chris Riddell enceta una nova sèrie amb protagonista femenina. En aquesta ocasió, presenta una jove sirena de nom mitològic: Atalanta. L’editorial Mcmillan ja ha publicat la versió original del segon volum d’aquest cicle —i n’ha anunciat el tercer—, que a casa nostra edita Baula i que s’estrena amb edició de tapa dura i acabats extres. En aquesta primera entrega, Atalanta lluita amb els companys de la plataforma Salvem Cala Dorment per preservar el paratge on viu de l’especulació urbanística.

Riddell tria el format diari i un personatge de ficció clàssic per bastir una nova sèrie de títols que s’inicien amb aquesta petita croada mediambiental. La fórmula es basa en abundants, completes i atractives il·lustracions en blanc i negre esquitxades per textos senzills amb tocs d’humor. Tot i la qualitat artística de les imatges i l’enginy humorístic, que serveix en bona mesura de nexe entre ficció i realitat, d’entrada tot plegat semblaria adaptar-se a un esquema comercial tradicional .

Ara bé, a mesura que ens endinsem en el relat descobrim un riquíssim entramat de personatges, referències literàries i jocs de paraules. Alguns dels personatges semblen basar-se en celebritats reals com Ed Sheeran, Taylor Swift o els Beatles. Per altra banda, l’autor es nodreix de l’imaginari de la tradició literària europea i s’inspira en les obres de Verne, Dahl, Nesbit, Barrie o Carroll per crear altres personatges i part de l’argument. Trobem deliciosa la parella d’especuladors immobiliaris, possiblement inspirada en The Walrus and the Carpenter de Lewis Carroll. La tria de versos de Byron i Shakespeare són un element més dins aquesta constel·lació intertextual i metaliterària. Els jocs de paraules, probablement inspirats també en els experiments lingüístics de Carroll, amplien l’horitzó fantàstic, i han d’haver suposat un repte per a la traductora, el resultat del qual no ens atrevim a valorar per manca d’accés a la versió original.

El joc d’equívocs que genera en Crestall, l’adorable monstre del Llac Blau, és divertit i alhora una crítica social que ens emmiralla. El format de diari justifica la concatenació de petites històries que finalment connecten amb el fil narratiu principal. Alhora, és l’excusa per interpel·lar directament el lector, a qui la protagonista es dirigeix simultàniament. Atalanta i els seus tres-cents germans i germanes donen per a tota una saga. Serà precisament el lector qui decidirà si l’imaginari propi creat per Riddell a partir de referents clàssics i actuals reuneix els ingredients necessaris per resultar atractiu al públic a qui es dirigeix.