Dirk, dixit!

Àngel-Octavi Brunet és tècnic en direcció de guió, tasca que influencia en gran mesura la seva obra, i molt especialment aquesta darrera: Dirk, dixit! Amb un ritme trepidant, a mig aire de la novel·la policíaca, la fantàstica o fins i tot còmica en algun punt, l’autor ens presenta la singular història d’en Jan. Tot comença quan un dia, de petit, es troba que la seva vida ha fet un salt quan sense saber com és traslladat a diversos quilòmetres de distància del cinema sense que ningú pugui saber com. En aquest viatge és acompanyat per la Laia, una companya de classe que, però, no serà mai trobada, atrapada com quedarà enmig de l’espai-temps de les portes que connecten dues civilitzacions.

De ben segur que influenciat per films com Orígenes, dirigit per Mike Cahill, o Interstellar, dirigida per Christopher Nolan, l’autor juga amb l’espai-temps per submergir-nos en una història plena d’elements de gèneres cinematogràfics diversos. L’autor, bon dominador del ritme intern de la novel·la, ens enfonsa en una història que es té la impressió d’estar veient al cinema. El disseny dels capítols, força curts, els diàlegs, plens de frases pensades per ser escoltades, o la mateixa construcció de les seqüències respiren cinema per totes bandes. Aquesta característica, que a voltes pot portar a oblidar la literatura, l’autor l’agafa per les banyes, la domina amb destresa i convida el lector a enfonsar-se en una novel·la molt visual. Tot i això, com en alguns films, a voltes hi trobem a faltar que les tisores tallin alguns fragments innecessaris, descripcions massa allargassades o fragments que intenten explicar el pensament del protagonista de forma massa complexa i de difícil comprensió. Una novel·la contemporània que, potser, demanava retocs en l’extensió.