Diumenge al matí, al peu del salze

El 13è Premi Barcanova ha estat per a la història d’un grup d’antics alumnes que, cinc anys després d’acabar primària, es retroben en una casa rural. El motiu? Desenterrar una capsa on cada un d’ells havia amagat objectes especials que simbolitzaven el passat i el futur.

Aquell sisè va ser un curs difícil, i ara obrir de nou la capsa despertarà moltes tensions i mals rotllos.

L’autora és una dona d’ofici, amb molta destresa escrivint obres corals. Tal com ja passava amb Serena (Cruïlla, 2012), per mi la seva obra més rodona, Garcia Cornellà defineix cada personatge de forma molt efectiva, de manera que tot i que l’obra va prenent gruix el lector difícilment es perd. A aquesta claredat cal sumar-li l’habilitat per crear certa intriga de la quotidianitat. Què vull dir amb això? Com ja feia amb S’acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes (Estrella Polar, 2011), l’autora dosifica la informació en capítols curts i des de diferents veus. Així, anem coneixent fets a mitges, secrets, confessions dels personatges… Intuïm, recopilem pistes, com si ens trobéssim en un relat policíac. Aquesta intriga ens atrapa, tot i que allò que acabem per descobrir no té res de misteriós, al contrari, forma part de la vida mateixa, de les pors i inseguretats d’un grup de joves que es fan grans.

Per acabar de ser rodona del tot, però, diria que a voltes és massa moderada, correcta, continguda. Sobretot en les darreres pàgines, on s’espera un final més contundent i, per contra, crec que la història perd tensió.