Dormo al carrer

El moment en què llegim Dormo al carrer coincideix amb les dates en què l’ajuntament de Barcelona duu a terme el recompte dels qui, dissortadament, subscriuen aquest títol. Són vora unes dues mil persones, totes amb noms i cognoms, amb una motxilla emocional comuna i que comparteixen també el poder de la invisibilitat.

Aquest llibre desgrana el testimoniatge de quatre homes i de dues dones que recuperen, encara que sigui momentàniament, els trets que els individualitzen. L’autora ho fa, tal com explicita en la breu introducció, per «ajudar a canviar la mirada sobre la dura, i injusta, situació del sensellarisme». Un cop hem «escoltat» la Montse, en Juan, l’Ignacio, l’Anabel, l’Andrés i en Pedro, no podem evitar formular-nos preguntes. Realment s’ho han buscat? Li pot passar a tothom? Què fan, per sortir-se’n? Hi ha recursos per a tanta necessitat? Què els ha dut allà on són?

L’autora ens parla amb l’autoritat que li dona haver cofundat un centre per acollir persones en aquesta situació, i alhora es dirigeix als seus entrevistats, segons intuïm, de manera que la confidència sorgeixi naturalment, sense amagar res però sense haver d’incidir necessàriament en els aspectes més sòrdids. La lectura flueix i també hi contribueixen les magnífiques il·lustracions, que combinen el blau lilós del cel del capvespre amb el negre de les ombres que anuncien tantes i tantes nits al ras.

ConeixementsLlibres que experimenten amb el textLlibres que experimenten amb la imatge