Ei, ei, ei, taxi!

En un mar editorial ple de llibres recepta i missatges pedagògics, s’agraeix aquesta invitació a endinsar-se en històries esbojarrades fruit de la imaginació d’un pare, l’autor i narrador, que s’adreça al seu fill.

Saša Stanišić, nascut a l’antiga Iugoslàvia i establert a Alemanya, ens alerta a la seva «Intraducció» –feinada encomiable de la traductora, Anna Soler Horta, per adaptar la també desbordant imaginació lingüística– de quina mena de llibre tenim a les mans: un recull de narracions que volen divertir, desconcertar i fins i tot despertar la creativitat.

La gairebé trentena d’històries, lligades per un inici i un final similars, a més de pels personatges i trames que reapareixen, tenen un imprevisible trajecte en taxi com a fil conductor, que dona accés a un món imaginari poblat per animals, hortalisses, pirates i éssers llegendaris. El narrador, en primera persona, es dirigeix al seu fill i també ocasionalment als lectors, en unes interpel·lacions marcades gràficament que ens conviden a adoptar un paper més actiu durant la lectura.

Amb diàlegs abundants i frases curtes, el llenguatge segueix el ritme delirant de les aventures absurdes en què es veuen immersos els protagonistes, que es regulen per la lògica incontestable dels somnis.

La il·lustradora alemanya Katja Spitzer s’ha deixat seduir pel nonsense que impregna totes les narracions i les fa créixer amb una libèrrima explosió de color. Spitzer hi aporta uns dibuixos caricaturescos que, intercalats entre el text o desbordant-se de dobles pàgines a sang, afegeixen esbojarrament al llibre i s’avenen a la perfecció amb les històries de Stanišić.

Ei, ei, ei, taxi!, títol que fa referència a l’inici reiterat de les narracions, és de principi a fi una mostra del nonsense que se suma a la tradició d’Edward Lear o Gianni Rodari, i ho és en tal grau que se’n suggereix el consum en dosis petites; queda totalment desaconsellat als lectors aferrats a la realitat sotmesa a les lleis de la física.