El bastó d’Homer

No és el primer cop que Miquel Rayó crea una història a partir de la recreació d’un personatge, una altra història… Recordem El raïm del sol i de la lluna, Les muntanyes de foc…
En El bastó d’Homer, els personatges són el mateix Homer, Ulisses, Telèmac… noms que ens porten a L’Odissea. I el que fa l’autor magistralment és tancar el cercle: Odisseu s’ha fet gran, ha perdut el senderi i no recorda les gestes; els seus fan venir Homer perquè les hi canti i mirar d’ajudar-lo, i Homer no únicament les hi canta sinó que refà la història amb nous episodis. Partim de L’Odissea, l’evoquem i, tal com passa en els relats orals, l’adaptem i ampliem segons les circumstàncies.
La narració està escrita en primera persona per Ulisses. Això ja hi dóna molta força, però cal destacar l’energia i brillantor dels diàlegs. Especialment, el diàleg entre el vell Ulisses i el pescador Polifem, en què la pèrdua d’identitat d’Ulisses es fa intensa i dramàticament evident.
Sí. Rayó no fa concessions amb el llenguatge: el coneix, l’estima i el domina, i per això els seus llibres són d’una gran riquesa lingüística. I sí, llegir-lo demana un cert esforç intel·lectual. Afortunadament.