El bolígraf de Higgs

L’Èric Bosó (cognom significatiu i que enllaça amb la física quàntica!) obté, de resultes d’una bona acció, un bolígraf que permet convertir en real tot allò que s’hi pugui plasmar damunt d’un paper, per més absurd i descabellat que sigui. Com és ben sabut per les sagues de superherois, un gran poder implica una gran responsabilitat. Però qui vol ser responsable amb quinze anys? L’Èric fa i desfà a la seva voluntat, sense cap més límit que la seva imaginació. El perill arriba quan el bolígraf cau en mans inadequades: són hilarants les conseqüències de tenir una germana petita amant de les frases fetes que fa que les dites adquireixin un sentit real. El punt àlgid arriba quan el protagonista no sap si l’amor que sent de cop i volta per l’Alexandra és real o induït pel remaleït bolígraf, que potser hagi caigut en unes altres mans inadequades.

Es tracta d’una novel·la reeixida, amb una arrencada brillant, que sembla transposició d’un binomi fantàstic de Rodari (què passaria si tinguéssim un bolígraf màgic que…?), amb moments realment aconseguits i que interpel·la directament el lector. I que el sorprèn gratament, arrencant-li algun somriure. El que per al meu gust fa que en decaigui l’interès és que cap al final provoca una certa estranyesa i desconcert. En un curt espai de temps el relat vehicula reflexions filosòfiques, tal vegada generades per la mateixa temàtica del relat, de les quals no s’acaba de treure’n el trellat. Però això no treu que el lector somiï amb un bolígraf amb un gran poder. Ja s’espavilaria, segur, per dotar de sentit al que això implica.