El cant de la Lluna

Generalment no sol agradar-me que les propostes didàctiques es publiquen juntament amb l’obra de ficció, perquè —pense— transformen el relat, la novel·la o el poemari —segons el cas— en llibre de text. Però en aquesta ocasió, donat que la història no és pròpiament una ficció, no resulten del tot impertinents, sobretot tenint en compte que part del seu contingut quasi resulta més interessant que la història d’en Bernat. I per què? Doncs perquè El cant de la Lluna no és exactament un conte, té estructura de sermó, de pamflet; la moralitat és tan aclaparadora que es menja quasi totalment la ficció: hi ha un personatge, en Bernat, que quan se’n va per primera vegada de campament sent la veu de la lluna, els arbres, l’aigua, el vent, la terra i el mar, elements que li conten les seues greus malalties. Res més, no hi ha un veritable conflicte narratiu ni, per tant, tampoc desenllaç. A penes hi trobem un lleu plantejament i, això sí, bones intencions ecologistes.
En contrast amb això, les il·lustracions mantenen certa força, sobretot per les taques de color irregulars i suggeridores.