El cocodril que va venir a sopar

Què se’n pot esperar, d’un cocodril? Tenint en compte que es tracta d’una bèstia temible i, gairebé sempre, afamada, doncs res de bo. Però vet aquí que potser tot plegat és una humiliant difamació… Com s’entendria, si no, que un jove cocodril pogués créixer en una casa on conviuen un llop i una ovella i que tots els animals del bosc fossin amics seus?

Doncs aquesta és la situació que l’autor presenta en una història que arrenca amb l’amistat entre l’ovelleta i el llop. Ambdós animals, malgrat les seves grans diferències i discordances, comparteixen feliçment una vida que es veu alterada per la troballa d’un ou que cap ocell dels voltants reconeix com a seu. En descloure’s, del seu interior en sorgeix un exemplar de cocodril, menut i entremaliat, que l’ovella acull amb entusiasme i el llop amb reticència. El pas del temps i alguns incidents en què l’actitud del rèptil resulta admirable fan que el veïnatge acabi sentint per ell el mateix afecte i simpatia que li professa l’ovella.

Steve Smallman, autor de dos llibres previs de la mateixa saga –L’ovelleta que va venir a sopar i Els llops que van venir a sopar–, té l’encert d’establir relacions improbables i d’assignar atributs insòlits als seus personatges jugant amb el ritme narratiu, l’humor i la tendresa, això últim sense caure en la sensibleria. Que l’ovella es digui «Estofat», que sigui menuda i amb la seva dicció infantil anomeni «Diop» el llop i bategi el cocodril com a «Truita» en veure’l sortir de l’interior d’un ou, són alguns dels inspirats detalls del text que fixen lligams amb el petit lector. I per inspirades, les il·lustracions de Dreidemy, que vessen color, detall i expressivitat. Els dos llenguatges es conjuguen amb harmonia i la seva disposició a les pàgines no està subjecta a cap jerarquia sinó que destil·la complicitat, un atribut més d’aquest recomanable àlbum que busca trencar amb els estereotips vinculats a la diferència i als prejudicis.