El conductor de síndries

Com tothom hauria de saber (els urbanites potser no, perquè estan capficats en altres afers…), les síndries pertanyen a la família botànica de les cucurbitàcies, que són plantes molt enfiladisses que fan uns fruits força més grossos que les mores o les maduixes.

A partir d’aquest fet rigorosament científic, el mestre i poeta Antonio Rubio s’ha empescat un conte que comença quan, per atzar, una sindriera creix entortolligada al tronc d’un fanal de la Gran Via, però ningú hi para esment, perquè a la ciutat tothom va atrafegat i per les seves. Llevat d’una nena, que, quan del fanal pengen un bon nombre de síndries, agafa la més grossa i se’n fa –sí, sí– un cotxe! I a partir d’aquí, ja es pot deduir com canviaran la vida i el trànsit de la ciutat, substituint benzina i fum per melons i carbassons…

Es tracta, doncs, d’una hipòtesi del possible, de fantasiejar sobre un problema que està esdevenint cada vegada més entortolligat i gros, gros, gros a escala global, molt ben servida en quartetes rimades que han estat traduïdes per Miquel Desclot (no és la primera vegada que formen un tàndem, aquests dos) i il·lustrades amb ironia per Emilio Urberuaga. És un àlbum divertit, imaginatiu i gens demagògic, per bé que camufladament s’hi reivindiqui una energia verda i renovable. Senzill, però efectiu.