El David visita el Liceu.

La visita al Gran Teatre del Liceu, que, en principi, semblava una de les típiques visites avorrides de l’escola, amaga una descoberta sorprenent per al David. I és que just començar les nou muses es converteixen en guies i li ensenyen els racons del teatre, mentre li expliquen com funciona un teatre líric, què s’hi fa i quines persones hi treballen. L’obra es planteja en un format a mig camí entre el llibre de coneixements i la narració de ficció, amb un resultat força digne. No obstant això, com sol passar en aquest tipus de proposta, el trànsit d’un gènere a l’altre no queda del tot resolt, i la combinació dels dos elements és una mica forçada: les muses només se li apareixen a ell quan, de sobte, tota la classe queda sumida en un son letàrgic i, en un excés de didactisme, el sotmeten a una quantitat excessiva d’informació que el lector difícilment pot retenir. L’obra seria més funcional com a font de coneixement si s’acompanyés de recursos que permetessin recuperar algunes de les informacions que apareixen en la narració, com per exemple la correspondència entre el nom de les muses i les seves ocupacions, o bé d’algun dibuix de la planta del teatre, per permetre visualitzar el recorregut d’en David.