El destí inevitable d’Arlène Rêvetruite

Naixem predestinats o bé podem esdevenir amos del propi destí? Aquest dubte filosòfic i existencial és un clàssic, i traspua des del mateix títol. Revelem ara que l’improbable cognom de la decidida Arlène és una picada d’ullet subliminar (rêver significa «somiar» en francès, i per tant tindríem una protagonista «somiatruita»). Les trajectòries vitals de dos joves, en William, brillant científic anglès, i l’Arlène, que tot i el cognom és del morro fort, hauran de convergir. I el context és una Europa decimonònica i alhora moderna, de clara adscripció steampunk. Només cal fixar-se en la portada. L’emoció està servida en dos fronts: un rellotge de tretze hores dipositari d’un poder incalculable (tal vegada un homenatge velat a l’Orwell de 1984) i un curiosíssim vaixell terrestre (sic) que un bon dia arriba en un poble francès on algú és més que reticent a l’hora d’entomar el propi destí. Aventura, emoció i intriga se succeeixen al llarg d’una història de més de tres-centes pàgines que perfectament podria reclamar un correlat audiovisual.