El dia a dia dels oficis. Diccionari visual

Els oficis són un tema clàssic en la literatura per a infants, i el trobem en tots els formats: abecedaris, poemaris, llibres-joc, relats il·lustrats… Subi ja ha publicat diversos títols sobre aquesta temàtica amb textos d’Anna Obiols, com M’agradaria ser… cuinera (2014) o Per què hi ha estrelles al cel? El llibre dels oficis curiosos (2018) i ara, tot sol, publica El dia a dia dels oficis, en forma de diccionari visual.

Quan a la coberta llegim «el dia a dia» esperem narració, el retrat d’una quotidianitat, la representació de jornades laborals de diversos professionals, mostrant què fan des que arriben a la feina fins que tornen a casa. El llibre, però, és una compilació de divuit escenaris (clínica veterinària, teatre, taller mecànic, perruqueria, etc.) —molt ben construïts—, on a cada doble pàgina, i a manera d’imatgiari coral, es mostra un sol instant. En els extrems de l’escena hi ha objectes i persones relacionades amb aquell àmbit laboral amb els noms en lletra lligada i en majúscula.

Els oficis seleccionats són els que habitualment es presenten als infants. L’intent d’incorporar noves professions el trobem fallit. A «El concurs de robòtica» l’única professió citada és «tècnic» i només hi ha un «enginyer» a «Les energies renovables», on molts dels objectes són poc o gens rellevants («estel», «molinet de vent», «gronxador», «finestra»…). En aquesta línia, ens sorprèn trobar «barba» al parc de bombers i «diadema», «cantimplora» i «drac» a la biblioteca. També és estranya la incorporació, en nou làmines, de vocabulari referent a les emocions.

Però la principal crítica que fem al llibre és que els oficis no siguin els protagonistes. Malgrat que a les escenes hi ha diferents professionals, aquests no són anomenats al text. Per exemple, al teatre només llegim «actriu» i «espectadors» (faltaria: director, maquillador, tècnic de llums i so, apuntador…), i en l’àmbit de la construcció llegim «paleta» (faltaria: arquitecte, gruista, fuster, electricista…), en l’àmbit sanitari llegim «metgessa» i «infermer» (faltaria: recepcionista, zelador, cirurgià, tècnic d’ambulància…), i en el concert, sota el dibuix de la guitarrista, llegim «música» (faltaria: cantant, ballarí, pianista, saxofonista, personal de seguretat…). A més d’incorporar aquests termes, hauria estat molt pràctic oferir un llistat de professions amb el número de pàgina, en comptes d’utilitzar l’última doble per reiterar una il·lustració (la imatge d’una fustera) i de presentar un abecedari il·lustrat amb el gosset de peluix que s’ha de trobar a manera de joc de cerca en totes les pàgines.

Valorem positivament la presència equitativa dels professionals amb relació al gènere. Sabem la dificultat d’escollir el d’un sol treballador per representar un col·lectiu. Crear un escenari amb molts treballadors ajuda a resoldre la qüestió de si un àmbit amb presència majoritària d’un determinat gènere s’ha d’il·lustrar amb una persona d’aquest gènere o del que tingui menys presència per donar-li visibilitat. Subi ho resol molt bé. Però, si fem una mirada interseccional, la diversitat en infants, clients, pacients… no és present en els professionals destacats en el vocabulari, on la majoria són caucàsics, joves i amb cossos dels qualificats com a normatius.

En definitiva, una oportunitat perduda per mostrar nous oficis, enriquir el vocabulari dels infants amb el nom de professionals de diversos àmbits i presentar-los en tota la seva diversitat.