El dia que vaig marxar

El Lolo és objecte de vexacions de tota mena per part dels seus companys de classe, que fins i tot el porten al dipòsit de cadàvers d’un hospital, on és sotmès a una autèntica prova de foc. Tot i això, ell aguanta el que sigui per compartir alguns moments amb la Laura, una noia que potser veu alguna cosa diferent en el Lolo. Malauradament, però, un malentès provocarà una decisió final impossible de revertir.

El tema de l’assetjament escolar i del suïcidi ha estat un recurs habitual els darrers anys en la literatura juvenil. Només s’ha de recordar, a tall d’exemple, la magnífica novel·la de Patrick Ness Un monstre em ve a veure (Sembra Llibres, 2015). Així mateix, el recurs de fer més propera la novel·la al lector, crear més empatia, amb l’ús de la primera persona també ha estat profusament usat. Recordem per exemple M, de Lolita Bosch (Cruïlla, 2005), o Els jocs de la fam (Estrella Polar, 2010), de Suzanne Collins.

Aquests exemples són una mostra que des del meu punt de vista és exemplar: la literatura abans que l’estructura, la veu, el tema, la forma, i els altres elements que donen cos a una novel·la. I és que Porta deixa veure massa aviat la bastida que sustenta l’obra, especialment la voluntat de comunicar un problema que de ben segur està a l’ordre del dia entre els adolescents. Però sembla que s’oblidi que aquest esquelet sobre el qual col·loquem la narració és com les falles: només l’ha de conèixer l’escriptor, i el lector s’ha de deixar seduir pels ninots que conformen la plantada. Crec que és una obra ja llegida en què, a més, hi manca literatura.