El dinosaure i la sequoia

Més enllà d’un missatge de respecte per la natura, aquesta història cau de ple en el gènere de la faula, atès l’ensenyament que conté. La raó emprada, paradoxalment, apel·la a l’ús de la força: «Si feia servir la força amb els altres, també els altres la podien fer servir amb ell. I que sempre, sempre… hi pot haver algú que sigui més fort.» Si no hi hagués aquesta possibilitat: s’aturarien les baralles? O s’aturen perquè hi ha algú que venç? Destaca també un incís en la narració –el seu pare li havia dit que no era valent (quines ruqueries que diuen, a vegades, els pares!)–, que avisa de les actituds adultes que indueixen certs comportaments infantils. Així doncs, la moral proconvivència del llibre és molt realista. Molt més que no pas els personatges, en la mesura que els lectors a qui va destinat no han vist, en realitat, ni sequoies ni dinosaures. Aquesta combinació d’una situació real dins una escena fantàstica resulta efectiva per dissimular la voluntat alliçonadora.
Les il·lustracions aporten un to desenfadat, quasi humorístic. El dinosaure, definit com a terrorífic, està lluny de fer por. De totes maneres, semblen menys treballades del que ens té acostumats el dibuixant.