El fil del funàmbul

L’Agnès de sobte descobreix que els avantpassats dels seus pares adoptius, que viuen al Maresme, havien traficat amb esclaus comprant-los a la costa africana i venent-los a l’Havana. I ella és negra i d’origen cubà. A partir d’aquest trasbals, l’Agnès va a buscar la seva personalitat, una recerca que la portarà a abordar temes com la marginació social, l’islam i la religió catòlica a partir del discurs del director del centre (p. 143), la seva tendència sexual, els abusos sexuals a menors (p. 191), els trastorns de la personalitat múltiple i, fins i tot, el suïcidi (p. 201). I tot això en poc més de dues-centes pàgines!

A Lorman, que segueixo amb gran interès i que vaig descobrir fa més de dues dècades amb L’aventura de Saïd (Cruïlla, 1995) i que em va captivar amb Mar negra (La Galera, 2003), crec sincerament que se li ha escapat la novel·la. La voluntat de voler posar tants i tants temes, que poden semblar adequats pel moment que viuen els joves adolescents a qui va dirigida aquesta història, fa perdre el fil de la lectura, i ha provocat que al final qui molt abraça poc estreny. Amb això no vull dir que en una novel·la l’excés de temes pugui ser perjudicial, però crec que en aquest cas l’intent final ha resultat fallit. Sabem del cert que Lorman té art, té ofici per adonar-se que una nova llegida de la història de l’Agnès farà que s’adoni que el carnaval de portes obertes, de camins a seguir pel lector, emborratxa. I és que probablement la història dels vaixells negrers, sabent la tirada que té en l’autor la novel·la històrica, ja hauria pogut explicar el mateix sense perdre’s en un laberint del qual és difícil sortir.