El grúfal

El grúfal enguany està d’aniversari: en fa vint-i-cinc! Per commemorar-ho, Brúixola ha publicat una edició especial d’aquesta història que va segellar el tàndem entre l’escriptora Julia Donaldson i l’il·lustrador Axel Scheffler i els va catapultar a la fama: fins avui, se n’han venut 17 milions de còpies arreu del món i s’ha traduït a més de 100 llengües.

La història, basada en la popular faula xinesa 狐假虎威 (‘La guineu que agafa el terror del tigre’), tracta sobre un ratolí que va a passejar pel bosc. Allà es troba diferents animals que se’l volen menjar, i aconsegueix dissuadir-los dient que ha quedat amb el grúfal, un animal que ell mateix s’ha inventat. La bèstia, però, acaba sent real i es vol menjar el ratolí.

Aquesta nova edició conté la mateixa història i il·lustracions que l’original, però en tapa dura i amb una coberta daurada i lluminosa, a més d’algun material inèdit. Concretament, hi ha una doble pàgina on escriptora i il·lustrador expliquen com es va gestar aquest llibre, així com instruccions per a una recepta de magdalenes de grúfal, una manualitat per crear els animals protagonistes i la cançó del grúfal, creada per la mateixa Julia Donaldson i el seu marit.

El grúfal, en la versió original, era una obra lingüísticament impecable: a més de les relacions intertextuals i els jocs fònics que tenia (coses que, inevitablement, es poden perdre en traslladar-les a una altra cultura), estava escrita en versos apariats amb una estructura de rima circular, la majoria d’ells tetràmetres (alguns de dactílics impurs i d’altres on es combinaven iambes i anapests), a excepció d’alguns que trencaven el ritme abans de passar a l’escena següent. En resum, que tenia un ritme i una rima molt marcats, cosa que la feia perfecta per a ser llegida en veu alta.

La traducció de Núria Riera, publicada a Brúixola, perd tota la gràcia de l’original. És pràcticament literal i, per tant, els versos són lliures: no es tenen en compte les qüestions de mètrica, ritme i rima. Això, però, permet que es pugui mantenir la relació intertextual amb Allà on viuen els monstres que hi havia al text original, atès que en descriure el grúfal per primer cop es fa servir el mateix adjectiu (terrible) per a les mateixes parts del cos que quan en Max arriba on viuen els monstres i els descriu. Una relació intertextual, a més, que es reforça amb la imatge: els mateixos ulls entre groguencs i ataronjats, les mateixes urpes, les mateixes banyes.

En definitiva, una obra divertida i original que es veu completament esgarriada per una versió massa literalitzant que perd tota la musicalitat de l’original. Si voleu gaudir d’una bona versió d’El grúfal en català, us recomanem les traduccions de Margarida Trias i Pau Joan Hernández, publicades a Destino i MacMillan, respectivament, els anys 1999 i 2006. Malgrat que estan descatalogades, es poden trobar fàcilment a les biblioteques públiques.

Àlbum i altres relats il·lustratsAventures i viatges