El jardí de mitjanit

El jardí de mitjanit és una obra que fou publicada el 1958, la més popular de l’autora britànica Philippa Pearce (1920-2006). La traducció al català va arribar el 2015, de la mà de l’editorial Viena, en la col·lecció «El Jardí Secret», que combina clàssics universals amb obres narratives recents, amb gran criteri, amb lloable coherència i un gran encert. D’El jardí de mitjanit se’n publica ara la segona edició, amb un canvi d’il·lustració a la coberta, que va a càrrec de Mercè López.

El jardí de mitjanit ha esdevingut un clàssic al seu país, una novel·la de caire fantàstic que és paradigma d’aquell model en el qual hi ha dos mons paral·lels, un de real i un de fantàstic, com a Alícia en terra de meravelles, o en cada volum de les Cròniques de Nàrnia, i en els quals els temps no coincideixen. En Tom, el nen protagonista, es veu obligat a passar l’estiu al pis d’uns oncles. En aquell període, que s’entrelluca com a summament avorrit, s’hi obre una escletxa d’esperança quan el rellotge de peu del replà de l’escala marca les tretze hores, just a mitjanit. És una hora màgica, en la qual en Tom descobreix, al costat de casa, un jardí que de dia és invisible, i un seguit de personatges que s’hi belluguen, amb algun dels quals es faran companys d’aventures.

És una novel·la del tot recomanable per a aquells infants que els agrada la novel·la de fantasia més amable, sense tocs èpics ni estridències exagerades. Hi ha un element, però, que pot tirar enrere el lector infantil del segle XXI, i és la lentitud de l’acció, especialment en la primera meitat del llibre. L’accés al món fantàstic i la descoberta d’elements i personatges avança molt a poc a poc. Més tard, el ritme es va accelerant de mica en mica, a mesura que el món fantàstic es va fent entenedor i proper i es va enriquint a ulls del protagonista, i també del lector. El primer no tindrà ganes de tornar a casa; el segon no voldrà que el llibre s’acabi.