El Krank

La voluntat de recuperar i difondre els mites grecs perquè els joves lectors els coneguin és una constant en la literatura; recordem, a tall d’exemple, els títols que publicà l’escriptor anglès Robert Graves. Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), a El Krank, també ens resumeix amb destresa el mite del Velló d’Or, Jàson i els argonautes. Tot comença quan en Ramon, un adolescent de catorze anys que recentment ha perdut la mare, marxa de casa per refugiar-se a Figueres a la llar dels avis fugint d’un pare camioner que ni l’entén ni ho vol fer. Però tot canvia quan una tarda, tornant de l’institut, s’endinsa en una habitació dels mals endreços i, sense solta ni volta, es troba enmig d’un desert acompanyat del Krank, l’au que defensà el Velló de l’atac de Jàson. I és gràcies al mite i la voluntat de sortir-ne que en Ramon descobreix, pas a pas, la mitologia, i que ressegueix un camí que li permet comprendre, o si més no intentar-ho, el seu pare. Una història de creixement que passa per viaranys insospitats.

I és aquí on, a parer meu, la història grinyola massa. A mesura que s’avança en la lectura cada vegada entenc menys la relació entre les dues històries: el mite del Velló i la història d’en Ramon i la pèrdua de la mare. Que en obrir una porta d’una cambra dels mals endreços el protagonista es traslladi al món de la mitologia grega pot passar, però em grinyola que tot plegat es vulgui associar a la vida d’un adolescent barbamec i a l’exemple que pot suposar la història del Velló per al seu creixement personal. Semblaria com si volguéssim barrejar aigua i oli, que, en definitiva, per molt que els agitis quan ho deixes reposar sempre acaben per separar-se de nou. I és una pena, ja les dues històries per separat tenen una indubtable qualitat literària, però juntes fan un mosaic de peces que no hi ha ciment que les sustenti. No sé si és que la col·lecció novella «Jollibre» necessitava la firma d’Isabel-Clara Simó per obtenir prestigi, però nosaltres, els lectors, per les seves bones obres la reconeixerem.